|
Diumenge 23 de gener de 2011
El calçot ha ultrapassat la seva originària condició de menja per convertir-se en un fet gastronòmic ben arrelat i popular. La calçotada ja no és només un àpat, sinó que també és una festa (o, potser millor, és essencialment una festa).
Valls se sent orgullosa de ser la ciutat origen de la calçotada, i per això, l'any 1982, coincidint amb les jornades del 1r Congrés Català de la Cuina, la ciutat va celebrar per primer cop la Gran Festa de la Calçotada al carrer.
A partir d'aquell any, Valls celebra aquesta diada festiva i promocional entorn del calçot, que dóna bullici als carrers i places de Valls i que ofereix un variat programa de concursos entorn del calçot, cercaviles, demostracions de coure calçots, degustacions...
|
Calçotada a Valls
|
La Gran Festa de la Calçotada porta cada any a la ciutat milers de persones amb ganes de gaudir d'aquesta menja senzilla i exquisida.
|
|
|
|
| 26 de gener de 2003. Gran Festa de la Calçotada |
Història de la Calçotada.
Segons algunes notícies, el calçot va ser descobert per un solitari pagès vallenc de finals del segle XIX conegut amb el nom de Xat de Benaiges i no és altra cosa que cadascun dels grills de les cebes blanques conreats especialment per a ésser cuits a la flama.
El procès de conreu del calçot comença quan, als darrers mesos de l'any, se sembra la llavor de la ceba blanca. Quan la ceba ha germinat i ha crescut, s'arrenca i, després de guardar-la una temporada, es torna a plantar una altra vegada de forma que només quedi mig colgada. A mesura que creix la planta, cal anar-la calçant, és a dir, rodejant-la de terra. Els calçots es cullen preferentment entre els mesos de novembre i abril.
|
A partir de les primeres dècades del segle XX la calçotada es convertí en una menjada habitual de moltes famílies vallenques durant els dies festius. Les arrels del gran impuls experimentat per la calçotada arreu del país podem datar-les a mitjan de segle, quan la Penya Artística de l'Olla feia les seves cèlebres calçotades i hi convidava personalitats del món artístic i cultural barceloní, les quals ajudaren a divulgar-les.
A partir dels anys seixanta, l'impuls d'alguns restauradors d'esperit emprenedor, la generalització del vehicle particular i algunes gestions empreses des de les instàncies municipals vallenques van permetre que desenes de milers de persones de tot el país visitessin cada any Valls per fer-hi la cada cop més popular calçotada.
|
Més recentment el prestigi calçotaire s'ha estès i també es produeixen i consumeixen calçots en altres zones del país, però Valls segueix sent el bressol de la calçotada. L'any 1995 la Generalitat de Catalunya va concedir la denominació de qualitat "Calçot de Valls" i l'any 1996 es va constituir el Consell Regulador. L'àmbit geogràfic d'aquesta denominació comprèn les comarques de l'Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès i el Baix Penedès.
Com es fa una calçotada
Els elements gastronòmics bàsics d'una calçotada són els calçots amb la salsa especialment feta per acompanyar-los, la carn d'anyell i la llonganissa (o botifarra) a la brasa, i les postres (taronges, crema catalana i productes de pastisseria). Les begudes que genuïnament acompanyen l'àpat són el vi i el cava.El ritual de tota calçotada comença tallant els calçots, és a dir escurçant la llargada de les fulles i escapçant un trosset de l'arrel, amb molta cura per no tallar-los ni poc ni massa.
Un cop preparats, els calçots es distribueixen damunt les graelles, de manera que hi càpiguen els màxims possibles sense que es toquin uns amb els altres, i es posen damunt un foc de redoltes amb la flama ben viva.Durant l'operació de cocció, cal retirar les graelles del foc un parell o tres de vegades per procedir a girar els calçots un a un. Quan són cuits, és a dir quan estan tous de la punta i totalment negres de la part de fora, es guarden ben embolcallats amb papers de diaris per mantenir l'escalfor.
Com que s'han de menjar calents, els calçots es porten a la taula encara embolicats i col·locats en una teula, i els comensals els reben preparats per gaudir-ne, cadascun amb el seu corresponent pitet per no embrutar-se, amb la terrina de salsa ben plena i amb una llesca de pa que serveix d'acompanyament i reté el degoteig de la salsa. Els calçots es mengen tradicionalment a peu dret i la quantitat depèn de l'experiència i la gana dels calçotaires.
|
Les brases s'aprofiten per coure la carn, la llonganissa i, eventualment, botifarra negra, carxofes... Així mateix, durant tot l'àpat corren de mà en mà els porrons plens de vi, preferentment negre. La festa gastronòmica acaba amb la tradicional taronja i les merengues a les quals, els darrers anys s'hi han afegit la crema i els pastissos al·legòrics del calçot.
Bibliografia calçotaire
La calçotada a Valls. Vídeo editat per la Regidoria de Promoció de la Ciutat, de l'Àrea de Foment de l'Ajuntament de Valls. Gener de 1996.
Cultura (Valls). Revista mensual de l'Associació d'Alumnes i Ex-alumnes de l'Escola del Treball (AAEET). Monogràfic dedicat a la Calçotada, febrer de 1994.
|
JOFRE ESPAÑOL, Joan i GARCIA CARRION, Agustí: La cuina del calçot, Edicions Cossetània, Valls: 1997.
Quaderns de Vilaniu/Miscel·lània de l'Alt Camp. Revista de l'Institut d'Estudis Vallencs. Treball de Daniel Ventura i Solé: "El calçot i la calçotada", núm. 4, novembre de 1983.
PALOMA, David i altres: El país dels calçots, Folch-Genivs & Co., Reus: 1996.
|
